Avui dia, es continua parlant que el professorat requereix d'unes competències digitals docents (CDD) com si d'una habilitat adquirida es tractés. En plena era de revolució informàtica, on tenim un telèfon mòbil com si d'una extensió del nostre cos es tractés, la utilització de la tecnologia i les aplicacions i ferramentes orientades a l'educació haurien de ser una cosa fàcil i intuïtiu al que adaptar-se: aquestes competències no haurien de ser una formació addicional o un esforç, sinó el model d'ensenyança preestablert en tots els nostres centres i cap al qual hem d'orientar urgentment els nostres esforços.
En l'article Model de Competència Docent Integral en el món digital (Esteve, Castañeda i Adell, 2018) s'exposen diferents qualitats que els docents hauríem de tenir per a adaptar-nos a la nova realitat.
Es nomenen competències com: expert en competències docents digitals, expert en entorns enriquits, sensible a l'ús de la tecnologia, utilització de la tecnologia per a relacionar-se amb la família i l'entorn dels estudiants... En definitiva, que el professor ha de conèixer la realitat en la qual vivim, on tot té la seva part digital que hauríem de saber utilitzar i gestionar de manera adequada i adaptada mitjançant les TIC.
Estic totalment d'acord amb el propòsit de l'article esmentat, i crec que tot el nou professorat hauria de disposar d'aquestes habilitats, sobretot aquells professors que vam néixer al voltant de 1989, quan Tim Berners-Lee va presentar l'HTML, llenguatge de programació que ens ha permès des de llavors visualitzar informació en la xarxa des de qualsevol part del món, i sent en 1991 quan es va presentar la World Wide Web (www) o la internet tal com es concep avui dia. Aquesta generació compresa en aquesta època, estem totalment immersos en la tecnologia, en internet i en les xarxes socials, per la qual cosa és pràcticament impossible no ser capaç d'aplicar i millorar totes les competències nomenades en el paràgraf anterior.
No obstant això, les generacions anteriors a aquestes dates han tingut (i tenen) que fer un esforç a vegades titànic per a poder adaptar-se a aquests entorns digitals i, com hem pogut experimentar des de la pandèmia de la COVID-19, s'han introduït de cop i volta en els mateixos sense prèvia formació, aplicant les TIC sota pressió i han viscut aquesta experiència com una cosa traumàtica, la qual cosa els generarà un cert rebuig cap a aquestes. Per això, el que s'ha d'implementar és un sistema de formació progressiu, dinàmic, i fer entendre a tots aquells que no s'hagin adaptat tots els beneficis que els poden aportar i les facilitats que els brinda per al seu dia a dia, sumat al fet que les nostres futures generacions requeriran 100% d'aquests recursos tecnològics i digitals per al seu dia a dia.
Formar a los profesores para que formen a los alumnos gracias a las TIC.— Fabián UIB (@FabiUIB) 19 de diciembre de 2021
Concloent aquest post, la qual cosa vinc a remarcar és que és indispensable una formació en matèria informàtica per als alumnes i docents, i no esperar que ocorrin problemes que ens obliguin a aprendre de cop i volta tots aquests coneixements. Per desgràcia, a la nostra illa almenys, queda molt recorregut per fer, i això s'evidencia en les converses que mantenim els alumnes del Màster del Professorat respecte a les nostres experiències en els centres, i als comentaris d'aquest fil de twitter, en els quals alguns alumnes esmenten com ni han vist la utilització de la tecnologia a les aules o simplement es limiten a utilitzar diccionaris o reforços online amb els alumnes...
